diumenge, 6 de juliol del 2014

Una petita infidelitat - Itàlia



Diari d'un viatge pel món dels sabors (VII)


Avui no puc parlar de cap nou formatge català. Ni vell. Han baixat uns formatges del nord d’Itàlia i he aparcat els molts catalans que em queden per tastar. He organitzat un aperitiu ben clàssic, a base d’olives, formatge i vi negre. El formatge, curat, de muntanya, deixa petit al mateix parmesà... No, no penso descriure’l ni res. Ni tan sols dir el nom. Fins aquí no arribo a fer-li el salt als formatges catalans. Que ja sabem tots que els italians i els seus formatges com els seus vins es mereixen tot el respecte. Els mediterranis sabem molt bé el que ens portem entre mans.

Així que com tampoc he fet cap nova magdalena..., us he parlat de la dèria que tinc des de fa un temps d’experimentar amb les magdalenes, base pels pastissets individuals coneguts com cupcakes? No, segur que no, estic en plena fase experimental i pensant que si acabo muntant el “xiringuitu”, tampoc haig de desvetllar tots els meus secrets. Només dir-vos que m’estic recuperant d’haver fet unes autèntiques bombes de xocolata, quan tenia la intenció de fer una versió del clàssic suís, o sigui, fer una versió pastissera d’aquells esmorzars de diumenge de la meva infantesa, de la tassa de xocolata amb nata acompanyada bé sigui de pa quan anàvem més escurats, o de croissants i ensaïmades (la meva pasta preferida), quan les coses anaven una mica més bé. A les magdalenes ja els hi vaig posar nata, ja. I tant que sí! Però vaig animar-me amb la xocolata i em van quedar unes magdalenes que eren com brownies. Més esponjoses, això sí, i sense coulant de cap classe, una textura molt més vellutada. I pinyonets per sobre. El proper experiment serà molt més light encara que ara ja sé la proporció de cacau que haig de posar per aconseguir el meu objectiu. Però no, aprofitant la temporada, les properes magdalenes seran amb fruita fresca. El suís serà per la tardor.

I parlant de fruita, A aquest aperitiu d’avui que pot resultar tan extremadament clàssic, li he afegit un toc innovador. Melmelada. Però no qualsevol melmelada, no. Com estic abocada de ple als productes artesanals catalans, què he fet? Doncs triar entre les que tinc a casa, a veure quina em feia més gràcia per acompanyar al final al formatge curat i el vi negre. A falta de panses, bona és la melmelada. I he triat una combinació de mango i llimona.




Quina explosió de sabors! Us ho podeu imaginar? La rotunditat del formatge, el cos d’aquest vi del que ja he parlat, el Bonfill de l’Empordà, i la dolçor gens embafadora d’aquesta barreja tan aconseguida, de dues fruites ben diferents. Només puc recomanar de provar-ho. Ja cal fer després un dinar que tingui una mica de gràcia per estar a l’alçada d’aquesta combinació tan espectacular i potent. Jo m’he quedat amb un llenguado a la Meunière. Un plat suau i delicat.

Només queda deixar-vos la marca de la melmelada, les que estic tastant també actualment. Que hi ha per jugar-hi cadires. 



Abans de tancar, sí, aquestes melmelades també reben premis internacionals. Aquest any, a l'abril, van presentar 5 varietats en la categoria de confitures artesanes al 9è Dalemain Marmalade Festival, al nord d'Anglaterra, la terra de les melmelades. Van rebre 4 premis, una medalla d'or, una de plata i dues de coure. Reconeixement internacional.

Tornem a l’Empordà, i anem al Museu de la Confitura. En trobarem les més inimaginables, amb una qualitat superior. A mi m’ho posen fàcil, a la Lleteria de l’Imma i el Josep. A quatre passes de casa. Però sempre és bo fer una petita excursió, una passejada per terres del nord i anar-los a veure a la població de Torrent, una mica més amunt de Palafrugell.

A Catalunya portem camí de fer bo aquest comentari de l'Erma Bombeck, escriptora i humorista nord-americana. Que celebrarem el nostre dia de la Independència amb excursions familiars, entre jocs infantils, i una bona menjada entre família i amics. Passant de tancs i desfilades. L'únic problema a preveure serà un possible empatx. Ens agrada molt la bona taula.






Continuarem parlant dels productes d'aquest petit gran país.

Bon profit!




---------------------

Informació i venda: Lleteria de Sant Cugat

dijous, 3 de juliol del 2014

Els formatges catalans (V) - Avui, El Bufalet del Mas Vilavendrell


Formatges artesans catalans

Diari d'un viatge pel món dels sabors (VI)


El Bufalet

Sí, efectivament, El Bufalet és un formatge, però abans d’entrar a parlar-ne, permeteu-me que escalfi motors perquè avui no tinc un d’aquells dies inspirats i potser no li faré prou justícia al formatge. No li faré prou justícia al berenar d'ahir, que constava de tres elements ben senzills: formatge, olives i vi negre. Però..., no era ni qualsevol formatge, ni olives qualsevol, ni vi qualsevol. He fet realitat el que el dissabte passat vaig quedar amb ganes de fer, el tast de vins amb formatge enlloc de les sonses llesquetes de pa sense DO que hi havia per fer coixí.

Digne de pel·lícula. “Posa’m un ditet de vi, només”. Un cop begut el ditet de vi, “em posaràs un altre ditet de vi? Si potser que sigui un dit i mig”. I ja t’atures perquè el vi, a mida. Per no acabar cantant el “viva el rei” i perquè ha de durar una mica. El Bonfill no és dels que regalen, sinó dels que mosseguen la butxaca i quan pagues fas “ui, ai, uuuuiii!!!”· Però quan el beus, si no tens ni el nas ni el gust atrofiats, s’agraeix. Molt. És d’aquells vins que s’assaboreixen, l’aguantes al paladar... ais! El berenar d’avui és el culpable que m’hagi inventat una nova dieta. Després, al final, en parlo.

El vi en qüestió era un dels que van enamorar-me, seduir-me, en el tast del dissabte. L’empordanès Bonfill, del Celler Arché Pagés. Per si l’altre dia no vaig entrar en massa detalls –després del tast no va quedar-me gaire clar el que vaig fer-, farem un petit resum informatiu: 
el Bonfill és un vi amb un 62% de Garnatxa negra, 28% de Carinyena, i un 10% de Cabernet-sauvignon, amb una criança de 15 mesos en barriques de roure francès noves. 

El que em va quedar claríssim és que si el vi porta Garnatxa i Carinyena, ja té molts punts guanyats per a mi. Seguiré provant sobre aquesta línia. Amb pausa i moderació. Moooolt de seny!


Però anem pel formatge

El Bufalet

Fa molts anys corria la llegenda urbana que la mozzarella no era de llet de búfala sinó d’un lloc d’Itàlia d’aquest nom, que era llet de vaca però de les d’allà, una varietat com poden ser les ovelles del Caixmir. Així són les llegendes urbanes.

Tant va arrelar aquesta llegenda urbana que ara mateix he comprovat que a l’Empordà tinguéssim búfales de debò, de les que s’està fent no tan sols mozzarella catalana sinó altres varietats de formatge que vaig descobrint, com la d’avui.

Per en Lluís Mont, un dels emprenedors que va introduir-se en el món de la criança d’aquests animals i la producció de formatges, tot són avantatges. La llet té el triple de greix –diuen- que la de vaca i el doble de proteïnes, però val a dir que la carn té una tercera part de colesterol que la de vaca... Coses que passen, hi ha greixos bons i greixos dolents. I greixos que són verinosos. També la llet de búfala és més productiva; amb 100 litres de llet de vaca es fan uns 16 k. de formatge, i amb la mateixa quantitat de búfala poden arribar a sortir 30 k.

Fins aquí les dades més genèriques. Sí, afirmatiu, hi ha búfales catalanes; sí, afirmatiu, tenen un bon nivell nutricional. I sí, quan d’un formatge diuen que està fet amb llet de búfala, pot ser. La propera especialitat podrà ser amb llet de iac? O de burra? Pour quoi pas?

Les característiques específiques d’El Bufalet, del Mas Vilavendrell de Muntanyola:

Té un percentatge de greix del 50% -recomanable, per tant, acompanyar-lo amb un bon vi negre. Encara que recomanin un blanc i lleugerament dolç, no estic d’acord; el negre ajuda a pair molt millor els greixos-, una maduració d’uns 2 mesos, que fa que sigui  un formatge semi -tou, de textura compacta però molt cremosa, i que passa sense adonar-te. Té un gust suau però amb personalitat i és persistent. 

El Bufalet va guanyar la medalla de plata en el World Cheese Awards del 2011, que va tenir lloc a Birmingham. No és una referència gens dolenta. Aquí es treballa bé.

Acompanyat de torradetes, fruits secs, fruita fresca, o com avui, a triangles, acompanyat de les olives gregues kalamata (m’agraden altres classes, ja en parlarem en un altre moment), i els dos ditets de bon vi. També hagués quedat molt rodó amb unes bones panses de les nostres. I figues.



Abans de tancar l’article, faig cinc cèntims de la nova dieta:.

Dieta epicúria, derivada de la mediterrània.

El nom ja ho diu tot. Epicuri = estimar els plaers sensuals. El gust, l’olor, el tacte...

Quan he comentat el berenar que hem fet, de seguida s’han sentit protestes. “Calories!”, “no és de dieta!”, “quina mà de colesterol!”...

Anava a contestar que no, efectivament, no és un berenar de dieta, no tot ha de ser sacrificis, però m’he repensat. Com que no? Primera, no hi ha res més mediterrani que el vi, les olives i el formatge. I sembla que tothom està d’acord amb que la dieta mediterrània és excel·lent.

Si tant els hi preocupa el colesterol, primera, el vi, i sobre tot el negre, ajuda a pair i a assimilar correctament els greixos, a banda d’altres bones propietats. El greix de les olives és del bo i es recomana menjar unes poques al dia, com també fruits secs. Recordem que sobre tot les avellanes però també les nous, ajuden a rebaixar de manera natural el colesterol.

Però el resum de tot i amb el que em quedo al presentar la dieta epicúria (dit altrament, la bona taula), és que productes de primera qualitat, el més naturals possible, presos a mida, són sovint molt millors que totes les fantasies que ens ven el màrqueting de les grans multinacionals, productes -fantasies que prometen que ens faran millorar la nostra salut i estan plens d’additius i ves a saber què més. Com es va descobrir el que afegien a les cigarretes els grans fabricants, que més que tabac porten un munt de substàncies químiques, veritables verins, com l’amoni, àcid cianhídric o quitrà, per anomenar alguns, entre els més coneguts i que tothom sabem que de bo no tenen res.

O utilitzar el reclam de “llet + calci”, perquè el calci és molt necessari pels ossos, quan afegir calci a la llet no té el més mínim sentit perquè la llet i els seus derivats són la font més gran de calci que podem trobar de forma natural en un aliment, i per això sempre s’ha recomanat prendre’n a diari i doblant la quantitat en períodes de creixença, lactància i al fer-se grans. Algú no recorda les sopes de llet per sopar dels avis? Això sí, la llet sense desnaturalitzar. Com tot. Com més natural, millor. La mare terra és prou més sàvia que aquests micos filosos que s’autoanomenen “Homo sapiens sapiens”.


...He dit que avui no tenia el dia? Efectivament, quan començo a “filosofejar” com deia un antic cap meu de la feina, malament anem. Aquí tanco barraca, recordant-vos de provar aquest berenar. (però no retiro el que he dit de "micos filosos")



Com sempre, bon profit!



----------------------


Més dades sobre El Bufalet

Informació i punt de venda: Lleteria Sant Cugat - Mercat Torreblanca

dimarts, 1 de juliol del 2014

Els formatges catalans (IV) - Avui, el recuit de Jafre


Formatges artesans catalans

Diari d'un viatge pel món dels sabors (V)


Entre els productes més frescos, els formatges de dia, tot sembla començar i acabar amb el mató i el formatge dit de Burgos. Però ja l’altre dia parlava del cottage cheese, la varietat típica anglesa. I només a casa nostra tenim altres varietats com són el brossat o el recuit. A banda que no tots els matons són iguals, d’igual textura, el producte canvia segons estigui fet amb llet d’ovella, cabra o de vaca. O potser de la barreja de llets. Encara que el mató acostuma a estar fet amb llet de vaca.

Farem un copiat per situar-nos, acabar de deixar-ho ben clar i saber el que comprem.
En tot cas sempre estarem parlant de

Formatge fresc

En el formatge fresc es coagula la llet bé sigui mitjançant quall animal o vegetal. Ni s’afegeixen ferments ni es premsa, resultant un formatge humit i lletós que cal consumir abans dels vuit dies, si no porta conservants, que és com ha de ser.

El mínim de temps per quallar la llet és de mitja hora i mai massa temps perquè la quallada ha de ser compacta però no dura, retenint una part del xerigot.

Els formatges frescs són de dues classes, dolços o àcids:

Dolços
El sucre de la llet, la lactosa, no ha fermentat i queda integrat en el formatge. I trobem dolços salats o sense salar. 


  1. Dolços sense salar: mató, recuit de drap, brossat (o brull).
  2. Dolços salats: el tipus Burgos, Villalón.

Àcids: En aquest cas, la lactosa s’ha transformat bé en la seva totalitat o de manera parcial, en àcid làctic. I tornem a tenir la subdivisió en salats o no salats:


  1. Àcids sense salar: el quark alemany o el cottage anglès.
  2. Àcids salats: el feta grec o el fromage blanc francès.


Parlem també una mica de les característiques nutricionals, ja que estem en una societat tan obsessionada pel tema. I no, no prenc aquesta obsessió amb un excés de serietat perquè pràcticament tot el que mengem està més que adulterat i per altre part ens enganyen com volen; no és gens d’estranyar que de vegades sigui pitjor el remei (suposat) que la malaltia. La casa Danone ja ha estat multada en més d’una ocasió (veure BBC 2010, R-evolución, juliol 2013)  i obligada a retirar reclams publicitaris, relatius a la salut, per la seva falsedat. A França, als Estats Units o al Regne Unit.


Propietats nutricionals

El formatge fresc té, de forma concentrada, la major part de nutrients de la llet. Els seus components principals són les proteïnes i els greixos, encara que aquests últims s'hi troben en menor proporció que als formatges madurats. És una bona font de fòsfor, que forma part de l'ADN i zinc, que intervé en el funcionament del gust i de l'olfacte, així com de calci, important per a una correcta formació d'ossos i dents. Pel que fa a les vitamines, aporta una gran quantitat de vitamina A, necessària per al bon funcionament del sistema nerviós, i altres vitamines del grup B, imprescindibles pel bon funcionament de l'organisme; i també del sistema nerviós. Els metges estan tornant a donar fa temps complexes de vitamina B per tot el que té a veure amb el sistema nerviós.

No són formatges que puguin menjar les persones que pateixen intolerància a la lactosa. Si no hi ha sal afegida, és una bona solució per als hipertensos, donat que el contingut en sodi d'un formatge fresc és sempre molt inferior a la dels formatges madurats, i de fet aquest contingut és més alt com més vell sigui el formatge.


I ara que ens hem situat, i que ja havíem parlat amb anterioritat del cottage cheese, passem a parlar d’una especialitat que s’acostuma a trobar més per Girona.


El recuit

També conegut com “recuit de drap” perquè cada peça o tall el trobarem embolicat amb un drap de cel·lulosa, que ajuda a mantenir la forma i permet l’escorregut i eliminació del xerigot.



És molt delicat, tou, untuós i de gust lletós, proper a la quallada però amb més cos. Recomanen menjar-lo amb mel, sucre, figues, melmelades...; sí i no, està bé a cullerades, sense res de res. L’he provat combinat amb una cosa tan americana com el xarop d’erable (com m’ha costat trobar el nom en català, renoi!; per entendre’ns, el maple syrup) i resulta una combinació molt curiosa, ja que el xarop d’erable té un gust intens, com una mica  a fumat, amb molta personalitat, una mescla que dóna un resultat sorprenent.

Concretant ja, trobem el recuit de Jafre de Productes Làctics Pauet, fet a partir de llet pasteuritzada de cabra i quall animal, presentat de manera individual o en packs de 6 talls o unitats.



Recomano provar totes aquestes especialitats. Tant el brossat com el recuit em tenen robat el cor. I, com no!, les papil·les gustatives.



----------------------------

Productes Làctics Pauet - Qui són

On comprar-lo:
Gastroteca.cat

- Plaça de vendre. Mercat Municipal d'Argentona
- Kviures
- Factor artesà
- Xarcuteria Margarit - Mercat de Sarrià
- Fira del formatge de Lladò
- Lleteria de Sant Cugat - Mercat Torreblanca


diumenge, 29 de juny del 2014

La Catalunya artesana - Tastet de vins


Diari d'un viatge pel món dels sabors (IV)


Avui n’he fet una de grossa com un cabàs!

Ja us heu adonat segurament que m’he entregat amb dedicació i passió a tastar els formatges que s’estan fent per tota Catalunya i que són una delícia. Encara no us he parlat d’uns quants que ja porto dins del repertori i encara és l’hora que trobi un que no m’agradi.
Però avui m’he llançat amb gran entusiasme a un tast de vins que feien a la meva ciutat com part de la Festa Major. I ja us podeu imaginar algunes poblacions que són les que celebren Sant Pere.

No sóc bevedora, les begudes alcohòliques troben la seva raó de ser a casa a diversos platets que preparo i m’agrada emborratxar de debò el pa de pessic. L'almívar el deixo pel préssec, encara que està millor amb vi i sucre. Fins aquí arribo i, com a molt, a convidar als amics a una copeta, si me’n queda i no s’ha fet malbé. Però tot sigui per la pàtria, m’he sacrificat i l’estrena ha estat apoteòsica. Com obertura, quatre caves de la casa Mestres, incloent-hi el que diuen ser el primer Brut Nature de la història (1945), el Visol. Però havíem d’anar per ordre, des del cupatge Barcelona, del 2008, passant pel Coquet, i acabant pel Visol del 2007, amb opció o no del rosat de la casa, l’Elena de Mestres. I jo, que tinc debilitat reconeguda pels rosats, no l’he perdonat. Aquí m’han volgut consolar, dient que no hi ha més bo ni més dolent, sinó que t’agradi o no, perquè resulta que el cava que més m’ha fet el pes amb diferència, a banda del rosat, ha estat el cupatge Barcelona, teòricament el més senzill. Bombolletes finíssimes, una retirada a un vi sec i sense fer pessigolles. Sec i suau. Exactament com a mi m’agrada. Encara que reconec que el Visol tenia el seu què. Segurament deliciós pels veritables entusiastes del cava.

La gent que estàvem al tast –moltes cares conegudes i amics-, un desastre. No ens acceptarien a cap grup de tastadors de vins. Enlloc de seguir el ritual de voltejar el vi a la copa, olorar (fins aquí anàvem bé), glopejar i escopir, garantint que no sortíssim tots cridant “viva el rei!”, no, clar que no. Oloràvem, glopejàvem, assaboríem i..., cap endins. Una pràctica molt perillosa.

Acabat el tast dels caves de la casa Mestres, he enfilat cap els vins, a veure si tenia sort i em trobava amb un Priorat, la meva debilitat reconeguda, però no ha estat el cas. La segona condició en el meu cas era tastar els vins negres. Tots tenen el seu què, blancs, rosats, negres, però si no hagués fet una selecció prèvia, m’haguessin hagut d’ atendre els de la Creu Roja... Calla tu! No hi havia caigut, potser hagués estat bé, mira! Acostuma a haver-hi nois molt macos (em sembla que encara estic sota els efectes del tastet).

M’han sorprès amb un vi ecològic de l’Heretat Figueras de Manlleu, el Roig de +500. Ara mateix no sé descriure’l. Segons posa la descripció està fet amb Garnatxa negra i Merlot. L’acidesa de la que parlen, juntament amb el to afruitat, l’he trobat però sense assemblar-se a cap altre vi dels que he conegut al llarg de la meva vida. L’hauré de posar a la llista de la compra per anar-li agafant el puntet. M’agrada que em sorprenguin.

Mentre anava acabant-me la copeta he anat mirant i remirant, descartant els vins de fora de Catalunya. Hagués atacat el de Bodegas Rejadorada de Toro, o un altre de Ribera del Duero, però havia de controlar-me pel bé de la meva crònica i la meva tornada a casa.
He marcat ràpidament els vins del Celler Arché Pagès de l’Empordà, que es troba prop de Portbou, per sobre de Peralada. Em donaven bones vibracions. I han caigut al final quatre vins diferents. Primer, dos dels tres negres. He passat del Banyeta (no, no es diu Banyeta, sinó Sàtir, però Sàtir, Banyeta, diable o dimoni, són tots de la mateixa família), presentat com un vi jove i jo passo de vins joves. Un altre condició de la meva agenda de tasts. He anat directament al del mig, el Cartesius, que estava més que acceptable però del que he repetit –mala pècora!- ha estat el Bonfill, fet amb garnatxa i carinyena. Aquest, juntament amb l’ecològic de Manlleu cauen, cap a casa. M'ha quedat clar que m'agraden els vins que porten aquestes dues varietats de raïm.


Del Celler de l’Empordà també he provat el Cartesius blanc però ha estat el darrer perquè abans m’he arribat a l’Oller del Mas, al Bages 

Castell Oller del Mas

i d’allà he tastat l’Arnau. Al Bernat ja no he arribat, havia perdut el compte dels glopets que havia fet fins aleshores. Amb l’Arnau m’ha donat per imaginar-me davant d’un bon filet de vedella.

I res, perquè no fos dit, havia de caure un blanc... o han estat dos al final? No ho recordo. Del darrer no m’he oblidat, això sí, el Cartesius de l’Empordà i com ja portava una gana que em moria perquè per respectar el sabor, naturalesa i aroma dels vins, només ens donaven llesquetes de pa sense oli ni tomàquet ni res de res, em glatia pensant el magnífic maridatge que faria, pel meu gust, aquest Cartesius ben fresquet, sec, amb uns calamarsons farcits o un suquet de peix dels meus, a base de rap, lluç, algunes gambetes i calamar, amb picada d’ametlles i una mica de vi blanc. Més el sofregit, les herbes... ara no us donaré tota la recepta, caram! No toca.

A tot això, la gent reposàvem escoltant la música, entre blues, peces amb un deix de bossa nova, un jazz suau servit per un saxo magnífic, guitarra i piano, sonant en el claustre romànic, una nit d’estiu, sota la lluna de Catalunya, al costat d’unes restes romanes. (i ja teniu tota la informació per saber de quina població es tracta). Només feia falta engegar la font i sentir la remor de l’aigua. Perfecte.

El claustre al capvespre


He recordat quan fa molts anys, a classe de batxillerat, el profe de literatura ens va fer llegir un llibre molt interessant sobre Epicur, un dels llibres que tinc perdut per alguna de les caixes que em segueixen de pis en pis sense arribar a ser obertes mai. I m’ha donat per pensar que una mica d’epicureisme és la sal de la vida. Tot a mida.



Tenim un petit gran país i bona gent, que és el més important de tot.

dijous, 19 de juny del 2014

Els formatges catalans (III) - Avui, formatge sobre llit de patates al forn


Formatges artesans catalans

Diari d'un viatge pel món dels sabors (III)


Quina descoberta la d’ahir! El formatge em va agradar pel seu nom, alguna cosa provoca la decisió d’escollir una varietat abans d’un altre quan hi tant per escollir. Es tracta de l’Ermesenda, nom de ressonàncies històriques a Catalunya, d’Eroles. La decisió no tenia res a veure amb el que estàvem parlant en Josep, propietari juntament amb l’Imma, de la Lleteria de Sant Cugat, productors ells mateixos d’alguna de les nombroses varietats que ofereixen en el seu establiment del Mercat de la Torreblanca. Ja li havia posat l’ull al formatge Ermesenda d’Eroles feia dies, justament pel seu nom, no per cap altre raó especial.

Parlem-ne del formatge en qüestió, produït al Mas d’Eroles, a Adrals, a l’Alt Urgell, 



especialitat en particular que ha rebut diversos premis des de l’any 2005:

Està fet amb llet crua de vaca, coagulat pel tipus enzimàtic i utilitzant quall d’origen animal. La maduració té un mínim de 90 dies. Dóna una textura elàstica i entre cremós a molt cremós. Pel que fa al gust, és potent, així com l’olor, i persistent.

La meva relacio amb el tema de les olors té història llarga i un altre dia, parlant del puit blanc de la Valette, en parlarem. L’olor de l’Ermesenda és d’aquells que em tira enrere. Una mica, no massa, però sí n’hi ha prou per fer que ja entri amb prevenció. Aquest tema de l’olor del formatge, com en altres productes d’alt nivell, té una recomanació que cal tenir en compte: deixar airejar el formatge un cop li treus el plàstic. Ha de respirar i després guardar-ho a la nevera embolicat –com la resta de bons formatges- amb un drap, millor si és de cotó. Natural amb natural.

La prevenció provocada per l’oloreta del formatge desapareix un cop el tasto. Boníssim. Intens, sí. Gustós, dels que de seguida et fan pensar en agafar una copeta de vi negre d’aquest que tant m’agrada, el del Priorat. I si no, un Gandesa, que també està bé. El formatge en qüestió té un puntet de res, jo li trobo, de picant. Té personalitat.

I encara que està clar que és dels ideals per menjar sol, amb alguna torrada però no gaire, algunes panses, raïm, i la copa de vi –el porró també és admès però sense gasosa-, m’agrada la recepta que recomanen al Mas d’Eroles, basada en un preparat típic de la regió de la Savoia.




Formatge amb llit de patates al forn

Bullim les patates amb la seva pell, un cop rentades (rentar primer les patates, consell pels cuiners principiants, que de tot s’ha vist per aquests móns de Déu). Les tallem a rodanxes i les repartim al fons d’una font untada amb oli d’oliva. Poc, com poca serà la sal, millor si és d’escames, la sal maldon, que hi posarem amb prudència per sobre.

Al damunt de les patates, llesques del formatge Ermesenda d’Eroles i repartirem un polsim de grans de comí pel damunt. Recordem que el comí, a més d’aromàtic, és excel·lent per la digestió.

Introduïm la font al forn, ja prèviament escalfat a uns 160 graus i deixarem que el plat cogui durant uns 10-12 minuts, tot depèn del gruix que tinguem, fins fondre el formatge. Res de grill, amb aquest formatge millor que no; vol ser fos, no gratinat com un gruyère o un emmental.

En aquest cas, trobo que un bon vi blanc de la terra també li pot escaure perfectament.


Bon profit!



dimarts, 17 de juny del 2014

Els formatges catalans (II) - Avui, amanida de fruita del temps amb cottage cheese


Formatges artesans catalans

Diari d'un viatge pel món dels sabors (II)


Avui parlaré d’una varietat que aquests espavilats catalans han fet per complaure als anglesos que corren pels nostres barris.

M’expliquen que els british deien que sí, que el mató està molt bo però no és ben bé com el seu “cottage cheese”, el seu equivalent al nostre mató o també al brossat. Haig de seure un dia amb totes aquestes varietats al davant i anar comparant, fent un tast en tota regla per afinar les diferències. A mi això del cottage cheese em recorda novel·les llegides d’autors britànics, entre els que es troben els meus preferits de tots els temps. Per aquesta raó, ja em cau bé d'entrada.

Doncs resulta ser que l’altre dia a la botiga m’ensenyen que també tenen cottage cheese fet a Catalunya. Un gran avantatge fer-ho aquí perquè si ho han de portar des d’Anglaterra li calen conservants per no fer-se malbé. Lògic en un producte tan fresc i que es passa tan de pressa.

Seguint la meva campanya d’anar tastant totes les especialitats làcties fetes al nostre estimat i petit país, vaig comprar-ne. M’havien dit que no li queda tan bé com al nostre mató –que no són iguals, com ja deien els britànics, i vaig comprovar- posar-li mel i nous. Estic d’acord. Si l’havia de combinar amb alguna cosa, a banda de menjar-me’l tal qual raja, de seguida vaig pensar amb melmelades i fruita fresca.

Per altre banda, segons van continuar dient-me, els anglesos acostumen a posar-ho en amanides. D’entrada, no em fa el pes. Mediterrània jo, em va més el feta grec, de textura més compacte i saladet. Segons a quin tipus d’amanida, encenalls de parmesà (excel·lent!, un dels meus preferits); a d’altres, una salsa de Roquefort o el mateix  blau de Muntanyola, del que encara no he parlat. Ja ho farem i a consciència perquè val la pena. Però tenim la solució perfecta, provada i excel·lent pel cottage cheese.



Amanida de fruita del temps amb cottage cheese

  • 2 préssecs de vinya (si encara no hi ha, préssec d’aigua groc, que té la carn més forta que el blanc)
  • 2 nectarines
  • Mig meló del tipus “pell de gripau” o per l’estil, meló de pell verda de tota la vida.
  • Mitja pinya
  • 300 gr. de cireres
  • 200 gr. de cottage cheese
  • Suc de llimona
  • 1-2  cullerades grosses de mel de tarongina o mil flors.


El suc de llimona i la mel són per amanir un cop ben deixatada la mel, fent una mescla perfecte, i aprofitant també el suc de tallar les fruites.

I he començat pel final, perquè el primer serà rentar, pelar i trossejar la fruita, deixant les cireres amb el seu pinyol com si fossin les olives de l’amanida (anar traient els pinyols de les cireres és com una mica pesat).

Un cop ja tenim tota la fruita trossejada, afegirem el formatge també a trossets. Acabarem, amanint amb el preparat de suc de llimona, mel i el suc que han deixat anar les fruites.


Bon profit!



--------------
Lleteria de Sant Cugat. On trobar-ne.
Blau de Muntanyola


dissabte, 14 de juny del 2014

Els formatges catalans - Avui, pizza


Formatges artesans catalans

Encara poc coneguts, a Catalunya tenim un amplíssim ventall de productors de formatges artesanals de tota mena, a més de tot tipus d’especialitats derivades de la llet, tant sigui de vaca, ovella o cabra. I de búfala, que també tenim mozzarella de casa. Més de 60 productors al nostre petit país, que produeixen formatges per a tots els gustos.

En la tasca auto- imposada d’anar tastant cada varietat, he determinat d’anar fent un llistat, útil per a mi mateixa però també per compartir i fer difusió d’un producte artesanal que està guanyant premis a nivell internacional i s’ha començat a exportar amb èxit, mostra de la excel·lent qualitat i bona feina feta a casa.

I avui comencem amb una varietat de les sorprenents, el 

Liada Mediterrània rodona.

Aquest formatge amb llet pasteuritzada, el produeixen a Formatges Camps, a Palau d’Anglesola, i està fet amb tomàquet sec i alfàbrega, tota una delícia.



Aquesta setmana se’m va ocórrer donar-li un cop d'escalfor al microones, 500 w., 1 minut. És va fer més tou però el més important és que es va potenciar el seu sabor i l’aroma de l’alfàbrega. Deliciós! I tant bo el vaig trobar que vaig acollir bé una idea que em van suggerir creant la


Pizza rural

Ingredients

  • Massa de pizza
  • Salsa de tomàquet
  • Mozzarella
  • Botifarra fresca (la de tota la vida)
  • Formatge Liada Mediterrània rodona
  • Olives kalamata

No pot haver res més senzill. Agafem la base de pizza, li posem per ordre la salsa de tomàquet, una mica de mozzarella i repartim rodanxes de botifarra i llesques del formatge Liada Mediterrània. Afegim les kalamata partides pel mig i cap al forn, precalentat i a 250 graus, com és habitual.

Sense complicacions, per berenar o un sopar informal. Acompanyat d’un bon vi negre, que tan bé acompanya al formatge i les olives, botifarra inclosa. Al vostre gust, Priorat, Penedès, Gandesa... Tot queda a casa nostra.


Bon profit!




----------------------

Referències:
Lleteria de Sant Cugat
La web d'Alfons González